PER VEURE ELS PROPERS FENÒMENS FER CLICK AQUÍ.
 
PER VEURE ELS FENÒMENS DE ARA FER CLICK AQUÍ.


QUIN TELESCOPI EM RECOMANEU...

...PER COMENÇAR?

No és fàcil recomanar-ne un: Si la persona és constant, molt interessada i disposa d’un bon lloc per mirar el cel, el millor es destinar-hi uns quants diners i adquirir un telescopi relativament bo i gran. Si la persona és insegura i no sap si li agradarà, no cal fer un dispendi gran; pot comprar-se un telescopi petit, però llavors ha de saber que només li servirà per a practicar una mica i que, més endavant, haurà de comprar-se’n un de més bo i més gran. Els telescopis barats mai dónen bons resultats. És contraproduent comprar un telescopi barat a una persona "perquè s’hi aficioni" (per exemple als nens), ja que els mals resultats de l’instrument decepcionen. Cal saber que un telescopi és més interessant quant més diàmetre té l’objectiu (sigui lent o mirall), el que s’anomena "obertura".

Com orientació val a dir que cal malfiar dels telescopis que valen menys de 600 euros. De 600 a 1.200 euros poden adquirir-se telescopis que ja permen fer observacions de moltes especialitats. Entre 1.200 i 2.000 euros els telescopis es consideren força interessants. Els que dónen millors prestacions són a partir de 2.000 euros (molt aproximadament).

- Quants tipus de telescopis hi ha?
Bàsicament dos: els refractors (amb lents, com "ulleres", "catalejos" o "anteojos") i els reflectors. Aquests últims poden ser reflectors simples (tipus Newton) o catadiòptrics (sistemes mixtes de lents i miralls), dels que hi ha diversos tipus: Schmidt-Cassegrain, Maksutov, etc. Avui dia els telescopis més interessants són els catadiòptrics. La fotografia correspón a un telescopi refractor, un reflector i un catadiòptric.

La "mínima expressió" dels telescopis son els refractors de 60 mm d’obertura i els reflectors de 90 a 110 mm. Els catadiòptrics més generalitzats són a partir de 200 mm.

- I les muntures?
Les muntures són els mecanismes que suporten i fan moure els tubs dels telescopis. Les muntures "acimutals" són les més senzilles, i les "equatorials" són les més interessants. Per a observar els astres sense perdre’ls, per utilitzar les coordenades, per fer fotografies... és imprescindible que els telescopis tinguin muntures equatorials motoritzades (amb un motor elèctric que fa girar el telescopi per contrarrestar la rotació de la Terra). De tota manera, perque un telescopi funcioni bé i pugui fer fotografies, cal que la muntura equatorial sigui molt estable. Les muntures barates i de poc pes mai són estables. Si es vol un telescopi transportable, però que, a la vegada, pugui fer fotografies, haurà de ser pesat. La imatge mostra una muntura acimutal, una equatorial i una acimutal informatitzada.

Els darrers anys es venen moltes muntures (acimutals o equatorials) informatitzades. És una bona opció per a facilitar la recerca dels astres, però són de preu elevat i, a vegades, no justifiquen la inversió. Les montures acimutals informatitzades tenen moltes limitacions, especialment a l’hora de fer fotografies o imatges CCD.

- Fins on arriben els telescopis amateurs?
Amb un telescopi de 200 mm d’obertura (diàmetre de l’objectiu) es pot apreciar visualment el quàsar 3C273 (com un punt insignificant), que està situat a 3.000.000.000 d’anys llum. És l’objecte més llunyà que pot veure un aficionat amb un telescopi de tipus mitjà. També Plutó està en el límit de visió d’aquest telescopi.

- Quants augments ha de fer un telescopi?
Aquesta es una qüestió que crema. Molta gent creu que un telescopi és millor quants més augments proporciona, i això no és cert de cap manera. Com que hi ha aquesta falsa creença, els fabricants de telescopis barats els equipen amb oculars i lents de Barlow que, teòricament, fan molts augments, però que en la pràctica no serveixen per a res. La potència màxima que permet un telescopi es determina multiplicant per 2 el diàmetre de l’objectiu expressat en milímetres. Per exemple: un telescopi de 60 mm d’obertura pot proporcionar con a màxim 120 augments; tots els oculars que li proporcionen potències superiors no serveixen per res que no sigui enriquir les butxaques del fabricant.

I cal tenir en compte que aquest límit suposa que el telescopi sigui de màxima qualitat, que el cel també sigui òptim, i que l’observador tingui experiència...

El més normal és utilitzar els telescopis a potències baixes o mitjanes; molt poques vegades s’utilitza un telescopi a màxima potència. És molt millor veure un astre brillant, ben definit i fàcil de localitzar (amb poca potència) que gran però fosc, borrós, bellugadís i difícil de localitzar (amb potència alta).

Per tant, la potència no ha de ser mai determinativa de l’elecció d’un telescopi.

- Es poden fer fotografies amb qualsevol telescopi?
Per fer fotografies cal que els telescopis siguin de bona qualitat, amb montures equatorials molt estables, que aguantin bé el pes suplementari de la càmera, ben equilibrats.

- On comprar un telescopi?
La recomanació fonalmental és fer-ho als comerços especialitzats en instrumental astronòmic. Si no en coneixeu podeu demanar informació a l’Agrupació.

RELAT

LA MEVA PRIMERA VEGADA...
Un d’aquests dies, mentre posava en ordre la meva biblioteca particular, em va caure a les mans el llibre "39 veces la primera vez", un exemplar en castellà que no recordava i en el que es narra, de forma molt natural i amena, el bateig de foc de 39 persones el primer dia que van fer l’amor.

Sens dubte aquest és un punt d’inflexió per a molts adolescents, un d’aquells instants vitals més o menys afortunats que es graven a la ment per sempre.

De cara als astrònoms aficionats hi ha, també, una mena de pèrdua de la virginitat celeste: el primer cop que es mira per un telescopi.

En el meu cas, això va esdevenir durant una freda nit d’hivern, quan comptava amb unes 15 primaveres. Havia sopat ous ferrats amb cansalada i de postres l’habitual bol de llet amb magdalenes.

Estava nerviós, al mateix temps que entusiasmat. El telescopi, que havia arribat durant el matí, era un Dobson sense marca de 20 cm de diàmetre i 1.000 mm de distància focal, comprat de segona mà per quatre rals (que tot sigui dit, em van costar molt de guanyar).

Vaig sortir al balcó al voltant de les 23 h, un estratègic mirador ubicat en un vuitè pis del carrer Barcelona de Balaguer (la meva ciutat), responsable en gran mesura de la meva afició a la volta estelada i que representava, en aquella època, una finestra des d’on poder observar l’Univers amb els curiosos i àvids ulls de la innocència. El termòmetre marcava 0 graus. Recordo que era un 30 de desembre perquè els meus pares preparaven al menjador el cap d’any mentre miraven a la televisió un d’aquells programes de resums anuals. Com que encara no coneixia a "Murphy" per a que m’ennuvolés l’estrena, Orió i el Ca Major lluïen esplendents. Els prismàtics Superzenith 20x50 que m’havien acompanyat durant un lustre no van sortir amb mi aquella nit. Anava abrigat com de costum: un anorac taronja damunt el pijama...

Quin va ser el primer objecte que vaig veure amb ajut òptic? M 41. Doncs amb el telescopi començaria també per aquest. Em va costar una mica acostumar-me al menor camp que m’oferia el reflector, amb el seu únic ocular Huygens, respecte als prismàtics. El buscador de poc em va servir, ja que com és habitual no estava alineat, ni ho va estar en tota la nit.

A les palpentes, al final vaig fer diana: aquell esborrall difús als 20x50 va convertir-se de cop i volta en un meravellós paisatge de punts estel·lars. Em vaig fregar els ulls. Sabia que aquell moment era especial. Un sospir difícil de descriure... i de nou a l’atac. Crec que vaig perdre la noció del temps i la resta de l’observació va ser un anar i venir sense rumb pel Cosmos.

Pels voltants de les 2 de la matinada, la mare em va retornar a la realitat amb una reprimenda: encara estàs aquí?

De totes maneres, aquella nit els meus progenitors s’havien portat bastant bé, ja que clàssics com: "que fa aquest nen a fora amb aquest fred i amb pijama...", es van sentir molt poc.

De retorn a l’escalfor, ja dins l’habitació, vaig posar el "Love Theme" de Blade Runner, i la meva ment va començar a somiar amb les possibilitats que m’oferia aquella nova joguina: podria veure galàxies?

Eduard Garcia-Ribera